Un moment memorialista dins de la historiografia
En els últims anys en la majoria de països -tant d’àmbit europeu com també de la resta del món- en els quals s’han produït episodis traumàtics o de violència (guerres civils, dictadures militars, cops d’estats, genocidis de població) en el seu passat més recent; la recuperació de la memòria històrica ha esdevingut un problemàtica social i política molt important que ha acabat generant al seu voltant un gran debat sobre si aquesta tasca (la recuperació d’aquest passat més recent i també de la memòria col·lectiva ) era necessària o bé per el contrari s’havien d’haver deixat les coses tal i com estaven.
A casa nostra la tasca de recuperació de la memòria històrica va començar a finals de la dècada dels 90 desprès de nombrosos anys de negació i d’oblit del nostre passat més recent. Aquesta recuperació de la memòria s’ha centrat en 3 elements importants:
Tot això ha estat possible gracies a un canvi generacional dins de la societat. Les noves generacions, gent que no havia viscut ni patit aquells fets traumàtics, varen decidir que era el moment de recuperar part del seu passat. Per tal de dur a terme aquesta tasca en els últims anys s’han anat creant multitud d’organismes, associacions i institucions promogudes a partir d’iniciatives particulars o bé col·lectives les quals han estat duent aquesta tasca moltes vegades sense tenir cap mena de suport institucional. La recuperació de la memòria s’ha estat duent a terme a partir de diferents elements: Realització de entrevistes a la gent que va viure aquells fets, realització i publicació d’estudis i de llibres de temàtiques diferents, exhumació i estudis de les persones enterrades en fosses comunes, realització de pel·lícules i documentals sobre el tema, etc.
S’ha de tenir en compte però que fer memòria històrica no és el mateix que fer historia. Hi ha una clara diferenciació entre les dues disciplines. La historia és aquella disciplina feta per historiadors els quals estudien els fets del passat tal i com varen succeir. Realitzen aquesta tasca amb l’únic objectiu d’explicar allò que va passar sense cap més pretensió. No busquen jutjar aquells fets, ni tampoc que la seva tasca esdevingui un acte d’homenatge o una recompensació vers les víctimes o a les persones que els varen patir.
En canvi la memòria històrica és una cosa més complexa. Existeixen diferents tipus de memòria. Hi ha per exemple la memòria individual (el recull de les vivències d’una persona la qual va viure i patir en primera persona aquells fets del passat);. existeix també la memòria col·lectiva (el conjunt de percepcions i vivències existents en una societat vers aquells elements o fets del passat). En definitiva són diferents aproximacions als fets del passat a partir de perspectives força diferents ja que no és el mateix la visió sobre que pot tenir una sola persona o bé la que pot tenir el conjunt de la població sobre uns mateixos fets. Fer memòria històrica és en definitiva un intent de recuperació o de record d’alguns elements del nostre passat més recent amb la una intenció clara. Es vol explicar o legitimar diferents discursos, cultures politiques i ideologies existents en el nostre present a partir d’elements del nostre passat recent; al mateix temps que volen que serveixin aquesta recuperació de la memòria històrica com un acte de justícia i de recompensació per a les víctimes.
El fet que aquest debat hagi generat una discussió tant important en diversos àmbits (polític, social, ètic i moral); és degut d’una banda al fet que aquest passat recent és vist encara com una cosa pròpia i pròxima en el temps. És a dir que encara té molts lligams amb el nostre present. A més a més també hi influeix en aquest debat la naturalesa de les nostres societats. Vivim en comunitats complexes en les quals existeixen diferents grups socials que tenen uns interessos i unes tendències politiques pròpies. És aquest fet el que sol provocar que aquest debat acabi esdevenint un tema controvertit, espinós i dolorós entre aquests diferents sectors de la societat. Això és degut a l’existència de dues posicions o tendències politiques i socials molt clares. D’una banda hi ha tot aquell sector de la població el qual vol oblidar el passat. Que creuen que la historia i el passat s’han de deixar tal i com estan. Pensen i creuen que la realització d’exercicis de recuperació de la memòria històrica l’única cosa que generarà serà la reobertura de velles i antigues ferides; al igual que portarà a una nova fractura i divisió de la societat en dues parts; i que això farà augmentar les conflictivitats i les tensions socials.
De l’altre banda hi ha tota aquella part de la població (moltes vegades sol ser gent que va patir en primera persona aquells esdeveniments violents, o bé són els seus familiars o descendents) la qual reclama a les institucions i als governs la recuperació d’aquest passat més pròxim, com un exercici de memòria (per tal de conèixer molt millor els fets que es varen produir i perquè aquests no s’oblidin en el futur) i de justícia, d’homenatge i de recompensació vers les víctimes. És el xoc entre aquestes dues posicions la que sol generar tot aquest malestar i tensió alhora de tractar el tema de la recuperació de la memòria històrica i del passat col·lectiu d’un país, ja que és una problemàtica en la qual si barregen moltes coses: elements politics, ideològics, socials, sentimentals i també molts interessos.
En definitiva jo crec sincerament que la recuperació de la memòria històrica és una cosa important i necessària en les societats actuals per tal de no caure en una hipnosi col·lectiva que porti a no voler conèixer o a no saber quin va ser el nostre propi passat. Penso que és necessari que cada país creï els organismes, les institucions i associacions que cregui convenient, per tal de poder desenvolupar aquesta tasca, ja que un país sense memòria, un país amnèsic, no és res i no existeix com a tal. És molt important saber d’allà on venim per tal d’entendre com hem arribat fins aquí i entendre com estem ara. És molt important entendre, saber i explicar el que ha succeït al llarg de la historia per tal d’intentar no tornar a caure en els mateixos errors.
El més dolent de tot és no voler conèixer el nostre passat, fer veure que aquest no ha existit mai pel temor i la por a remoure’l i a obrir antigues ferides. Si fem això l’únic que estarem fent és amagar una part de la nostra historia i enganyant-nos a nosaltres mateixos. No explicarem les coses tal i com varen succeir ni tampoc farem justícia a les persones i a les víctimes que els varen patir.
Per tant és important recuperar el nostre passat per tal d’entendre el que va succeir. Però al mateix temps hem de ser conscients que no ho podem de la mateixa manera que s’ha fet fins ara. És a dir que hem de vigilar la nostra forma de fer historia. Hem de vigilar la forma de recuperació d’aquests fets del passat ja que hem d’evitar caure en els mateixos enganys, falsedats i en la omissió de dades que s’han dut a terme fins a l’actualitat. S’ha de tenir en compte que en cada moment o període històric es varen produir fets i elements de transcendència i naturalesa diferent. És a dir que es varen produir coses que varen ser positives i d’altres que varen ser negatives. Per tant un historiador el que ha de fer és deixar de banda la seva ideologia i la seva manera de pensar; centrar-se en els fets i explicar els esdeveniments tal i com varen succeir sense amagar absolutament res (fer historia objectiva). Ja que si no es fa això el que estarem fent serà exactament el mateix del que s’ha estat fent fins aquest moment. Estarem explicant la historia a partir d’allò que més ens interessa; i amagant aquells elements que ens molesten o que no encaixen dins del nostre discurs o dins la nostra manera de pensar. Per tant si operem d’aquesta manera en realitat no estarem fent veritablement historia.
